Com és ben sabut, amb efectes des de l’1 de gener de 2016, la Llei de l’Impost de societats, va ser modificada pel Reial decret llei 2/2016, de 30 de setembre, establint un import mínim per als pagaments fraccionats, calculat sobre el resultat comptable, en lloc de sobre la base imposable o resultat fiscal del període, sobre el qual deuria calcular-se.
Els contribuents dels quals l’import net de la xifra de negocis en els dotze mesos anteriors hagués estat major a 10 milions d’euros es van veure obligats a ingressar una quantitat que no podia ser inferior, en cap cas, al 23% del resultat positiu del seu compte de pèrdues i guanys (per a aquelles empreses subjectes al tipus general de l’impost del 25%, sent del 25% per a les empreses a les quals resulta d’aplicació el tipus incrementat de l’impost).
Des del principi, la reforma va plantejar importants dubtes de constitucionalitat, tant per considerar-se que podia atemptar contra la capacitat de pagament com per l’instrument jurídic pel qual s’havia introduït: el Reial decret llei, reservat a casos d’extraordinària i urgent necessitat, i l’ús de la qual està limitat en l’àmbit tributari.
Conscient d’aquesta circumstància, el Govern va procedir a incorporar aquesta modificació a l’impost, amb efectes per als períodes impositius que s’iniciessin a partir de l’1 de gener de 2018, per la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat de 2018. D’aquesta manera, es pretenia donar rang legal estable a la modificació introduïda, però, novament, no es va acudir a la tramitació legislativa ordinària, sinó que es va utilitzar una altra drecera: la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat, per a la qual també imperen uns certs límits a l’hora de modificar la legislació tributària, tal com ha assenyalat, en una jurisprudència consolidada, el propi Tribunal Constitucional.
I feia bé, ja que el Tribunal Constitucional, en la seva sentència del 7 de juliol de l’any passat, va declarar inconstitucional i nul el Reial decret llei 2/2016 en la seva integritat, per vulnerar els límits materials d’un instrument normatiu d’aquesta naturalesa. És a dir, per haver utilitzat la via del Reial decret llei per a introduir una modificació de l’Impost de societats de tal magnitud: el Constitucional va considerar que els pagaments fraccionats són un element essencial del tribut que no podia ser modificat per Reial decret llei.
El Tribunal Constitucional, no obstant això, deixa pendent resoldre l’altra qüestió plantejada en el recurs, com és la possible infracció substancial del principi de capacitat econòmica establert per la nostra Constitució. Un aspecte de summa importància i interès, que esperem sigui aclarit en el futur.
A conseqüència d’aquesta sentència, queden anul·lats els pagaments fraccionats mínims, calculats sobre el resultat comptable, realitzats en els exercicis 2016 i 2017. Si bé continua sent aplicable aquest mètode per a l’exercici de 2018 i els següents, gràcies a la modificació legislativa introduïda per la Llei General de Pressupostos de 2018.
Amenaces
Però, tal com venim apuntant, sobre aquesta norma continuen pesant dues amenaces molt rellevants: l’ús de la Llei anual de Pressupostos per a modificar un element essencial del tribut, i la possible vulneració del principi constitucional de capacitat econòmica.
D’altra banda, cal qüestionar-se la conveniència, des d’un punt de vista financer, d’aquests pagaments fraccionats mínims. Ja que estan produint un increment artificial, i fins i tot ineficient, dels ingressos de l’Estat, incrementant artificialment els procediments de devolució i, en cas que es declarés inconstitucional, l’Administració hauria d’abonar al contribuent interessos de demora a la mena del 3,75% anual. Aquest cost és especialment absurd tenint en compte que actualment els tipus d’interès reals són negatius, produint-se, finalment, un finançament a uns tipus extraordinàriament cars.
De fet, entre els anys 2015 i 2018, l’Administració ha hagut d’abonar 1.091 milions d’euros en interessos de demora, a raó de 270 milions d’euros de mitjana anual. Un cost que es podria haver evitat, almenys en part, si es legislés mitjançant llei ordinària i no recorrent, una vegada i una altra, a les dreceres que limiten el control parlamentari.
Aquesta és, en resum, la situació avui dia –dubtosa des del punt de vista legal i ineficient des d’un punt de vista financer–, a la qual ens ha portat una actuació que, recorrent en masses ocasions a dreceres legislatives, deteriora la seguretat jurídica i imposa un cost excessiu per a les empreses, la qual cosa és fins i tot pitjor, per al Pressupost de l’Estat.
