Els interessos de demora abonats per l’Agència Tributària en efectuar una devolució d’ingressos indeguts estan subjectes i no exempts de l’IRPF, constituint un guany patrimonial que integra la renda general.
El Tribunal Suprem torna a analitzar el tractament que ha de donar-se en l’IRPF als interessos de demora abonats per l’Agència tributària en efectuar una devolució d’ingressos indeguts: si tals interessos, malgrat la seva naturalesa indemnitzatòria, han de considerar-se un guany patrimonial, subjecta i no exempta de l’Impost o, si, per contra, i com recentment va assenyalar el propi Tribunal en una sentència precedent (TS 3-12-20, EDJ 731790), aquests interessos no es consideren subjectes a l’Impost, atès el fet que, precisament pel seu caràcter indemnitzatori, la seva finalitat és la de compensar o reparar el perjudici causat a conseqüència del pagament d’una quantitat que mai hauria d’haver sigut desemborsada pel contribuent.
En aquesta ocasió, no obstant això, l’Alt Tribunal ha fallat en sentit contrari al de la sentència precedent, establint que els interessos de demora abonats per l’Agència tributària en efectuar una devolució d’ingressos indeguts estan subjectes i no exempts de l’IRPF, constituint un guany patrimonial que integra la renda general, argumentant que:
L’IRPF es configura com un Impost que grava la renda global obtinguda pel contribuent, entesa com la totalitat dels seus rendiments, guanys i pèrdues patrimonials i les imputacions de renda. No obstant això, si bé la regla general és el gravamen de totes les rendes del contribuent, aquesta regla admet, com a excepció, que algunes quedin exonerades de gravamen, havent de concretar els supòsits de no subjecció, en els quals no s’entén realitzat el fet imposable, i els supòsits d’exempció, en els quals el fet imposable sí que es produeix, però, per determinades circumstàncies, s’eximeix del deure de contribuir.
En relació als interessos de demora abonats per l’Agència tributària en efectuar una devolució d’ingressos indeguts, a conseqüència d’una declaració judicial, són indemnitzacions que se satisfan per danys sobre drets de contingut econòmic, dels quals existeixen altres manifestacions com és el cas dels interessos que es perceben a conseqüència del retard en l’abonament del preu just d’una expropiació, i considera que, en aquest cas, la solució no ha de ser diferent, per molt que sigui la pròpia Administració tributària la causant de la lesió dels drets econòmics del contribuent, concretats en la realització d’un ingrés que posteriorment, per decisió judicial, es confirma que és indegut.
S’aplica, per tant, la regla prevista en la LIRPF art.37.1.l), que estableix que quan l’alteració en el valor del patrimoni procedeixi de les incorporacions de béns o drets que no derivin d’una transmissió, es computarà com a guany patrimonial el valor de mercat d’aquells.
Respecte a la classe de renda i integració en la base imposable de tals interessos, els mateixos formen part de la renda general, ja que els guanys patrimonials que deriven de la seva percepció no s’han posat de manifest en ocasió de la transmissió d’elements patrimonials.
Cal assenyalar, no obstant això, que aquesta Sentència conté dos vots particulars que consideren que la doctrina correcta és la continguda en la sentència precedent (TS 3-12-20, EDJ 731790), en la qual, com s’ha comentat, el propi Tribunal va determinar que els interessos de demora abonats per la AEAT en efectuar una devolució d’ingressos indeguts no estaven subjectes a l’IRPF.
Assenyalem, entre els motius que justifiquen la discrepància:
1) Que, si bé no resulta il·lícit el fet que aquesta sentència sigui contrària a una altra recent emesa amb anterioritat pel mateix Tribunal, aquest fet ha de ser administrat amb plena prudència i molt tacte, atès que està en joc el principi de seguretat jurídica (Const art. 9.3).
2) Es posa l’accent que el gir radical del Tribunal Suprem no obeeix a un nou enfocament, sinó a una nova composició del col·legi decisor, més procliu, en aquest assumpte, a la postura de l’Administració.
3) Raons de fons, en considerar que els interessos de demora percebuts a conseqüència d’una sentència judicial anulatòria d’un acte de l’Administració no són un guany patrimonial en el sentit de la LIRPF art.33.1. Com es va assenyalar en la sentència precedent, quan es retornen al contribuent uns interessos suportats pel mateix indegudament, compensant-los, no existeix tal guany patrimonial, sinó que es produeix un reequilibri patrimonial, perquè els diners obtinguts no engrosseix l’haver del contribuent, sinó que torna al patrimoni del qual indeguda i il·legalment va sortir. El contribuent no millora en la seva posició jurídica ni econòmica pel fet que se li hagi abonat una quantitat l’objectiu és restablir la situació anterior a l’acte il·legal, de la manera i en la quantitat que la llei ordena.
D’altra banda, no té sentit negar el caràcter deduïble dels interessos suportats pel contribuent, i entendre com a subjectes i no exempts els interessos annexos a la devolució d’ingressos indeguts.
4) Si els interessos de demora tenen una finalitat compensatòria, de considerar-los subjectes aquesta finalitat quedaria frustrada, almenys parcialment, produint-se, per contra, un enriquiment injust per part de l’Administració que va actuar d’esquena a la llei, ja que la tributació com a guany patrimonial d’una part dels interessos, donat el seu contingut restitutori, no es destina a reequilibrar la posició del damnificat, sinó que es lleva de nou del seu patrimoni per a afectar-lo a la contribució de les càrregues públiques. En aquest cas, és la pròpia Administració la que comet l’il·lícit i després es lucra d’ell.
5) El criteri que senti aquesta sentència pot servir d’estímul a les Administracions per a actuar d’una manera irresponsable i contrària a la llei, sabent que part dels interessos de demora que la llei els ordena retornar al seu legítim propietari seran gravats com si aquest s’hagués enriquit amb la seva percepció o hagués pogut triar, lliurement, que els fets succeïssin d’una altra manera.
