En la sentència de 26 d’octubre de 2021 (no publicada encara en el BOE) però que s’ha avançat en la nota de premsa publicada i completada en la pàgina web del Tribunal Constitucional es declara la inconstitucionalitat i nul·litat dels arts. 107.1 paràgraf segon, 107.2 a) i 107.4 TRLHL, relatius a la determinació de la base imposable de l’Impost sobre l’Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana (d’ara endavant, IIVTNU), declaració que suposa la seva expulsió de l’ordenament jurídic, deixant un buit normatiu sobre la determinació de la base imposable que impedeix la liquidació, comprovació, recaptació i revisió d’aquest tribut local i, per tant, la seva exigibilitat.
La realitat econòmica ha destruït la presumpció de revaloració anual dels terrenys urbans que va operar en la ment del legislador per a crear la norma objectiva de valoració ara qüestionada, desapareix amb ella la raonable aproximació o connexió que ha d’existir entre l’increment de valor efectiu i l’objectiu o estimatiu perquè raons de tècnica tributària justifiquin el sacrifici del principi de capacitat econòmica com a mesura o paràmetre del repartiment de la càrrega tributària en aquest impost. Amb el que la base imposable objectiva o estimativa deixa de quantificar increments de valor presumptes, mitjans o potencials. Considera el Tribunal que el manteniment de l’actual sistema objectiu i obligatori de determinació de la base imposable, per ser aliè a la realitat del mercat immobiliari i de la crisi econòmica i, per tant, al marge de la capacitat econòmica gravada per l’impost i demostrada pel contribuent, vulnera el principi de capacitat econòmica com a criteri d’imposició (art. 31.1 CE).
Malgrat això, no poden ser revisades amb fonament en la present sentència aquelles obligacions tributàries reportades per aquest impost que, a la data de dictar-se la mateixa, hagin estat decidides definitivament mitjançant sentència amb força de cosa jutjada o mitjançant resolució administrativa ferma.
El Tribunal revisa els postulats sobre el principi de capacitat econòmica com a criteri de la tributació plasmada en les sentències anteriors sobre el IIVTNU [STC 26/2017 que és la tinguda en compte en les SSTC 59/2017 i 126/2019], afirmat que l’art. 31.1 CE exigeix que la contribució de cadascú al sosteniment de les despeses públiques es faci “d’acord amb la seva capacitat econòmica”; principi que opera singularment també, a diferència d’altres principis en la configuració de cada tribut i per imperatiu de l’art. 31.1 CE, només pot exigir-se quan existeix capacitat econòmica i en la mesura -en funció- de la capacitat econòmica”.
L’aplicació del principi de capacitat econòmica com a criteri o paràmetre d’imposició a la regla de quantificació de la base imposable del IIVTNU, porta al Tribunal a considerar que els arts. 107.1, segon paràgraf, 107.2.a) i 107.4 TRLHL estableixen un únic mètode de determinació de tota la base imposable del IIVTNU, i no de part d’ ella, de caràcter objectiu i d’imperativa aplicació.
La simplificació en l’aplicació del IIVTNU desapareix en la seva actual configuració, atès que per a la seva gestió ja es recorre a l’increment efectiu i a la seva quantia. Així, la materialització de l’increment de valor del terreny urbà transmès és condició sine qua non per al naixement de l’obligació tributària després de la STC 59/2017 , i la seva quantia real és determinant per a la inexigibilitat del tribut en els supòsits en els quals la quota tributària esgoti o superi el referit increment efectiu després de la STC 126/2019. Pel que manca ja de sentit exigir obligatòriament el gravamen en funció de la quantia d’un increment objectiu basant la seva legitimitat constitucional en raons de practicabilitat davant una pretesa dificultat per a determinar l’existència i quantia de l’increment del sòl urbà transmès, quan aquesta dificultat forma part avui de la mecànica de l’aplicació d’aquest impost.
Aplicant la doctrina constitucional de la capacitat econòmica com a criteri d’imposició als preceptes legals qüestionats en la seva configuració actual després de les SSTC 59/2017 i 126/2019, pot afirmar-se que a un impost de caràcter real i objectiu com el IIVTNU, amb un fet imposable específic i no general (en gravar una concreta manifestació de riquesa, com és la plusvàlua dels terrenys urbans pel pas del temps i no la renda global del subjecte), i sense constituir una figura central de la imposició directa, li és plenament aplicable el principi de capacitat econòmica com a fonament, límit i paràmetre de la imposició. Amb la revitalització del principi de capacitat econòmica com a mesura de quantificació en els Impostos, hagi de matisar-se l’afirmació abocada en la STC 59/2017 que, sent el fet imposable del tribut un índex de capacitat econòmica real (ja que no poden sotmetre’s a tributació situacions de no increment de valor), “és plenament vàlida l’opció de política legislativa dirigida a sotmetre a tributació els increments de valor mitjançant el recurs a un sistema de quantificació objectiva de capacitats econòmiques potencials, en lloc de fer-ho en funció de l’efectiva capacitat econòmica posada de manifest”, ja que la renúncia a gravar segons la capacitat econòmica (real) manifestada en el fet imposable establint bases objectives o estimatives no pot ser arbitrària, sinó que exigeix justificació objectiva i raonable; justificació que ha de ser més sòlida com més s’allunyi de la realitat el mètode objectiu triat normativament. En suma, la falta de connexió entre el fet imposable i la base imposable no seria inconstitucional per se, tret que manqui de justificació objectiva i raonable.
Perquè aquest mètode estimatiu de la base imposable sigui constitucionalment legítim per raons de simplificació en l’aplicació de l’impost o de practicabilitat administrativa, deu (i) bé no erigir-se en mètode únic de determinació de la base imposable, permetent-se legalment les estimacions directes de l’increment de valor, (ii) bé gravar increments mitjans o presumptes (potencials); això és, aquells que previsiblement o “presumiblement es produeix(n) amb el pas del temps en tot terreny de naturalesa urbana”.
Aquesta última possibilitat va poder ser una certa amb anterioritat a la caiguda del mercat immobiliari, però el que resulta introconvertit és que “la crisi econòmica ha convertit el que podia ser un efecte aïllat ‒la inexistència d’increments o la generació de decrements‒ en un efecte generalitzat” (STC 59/2017, FJ 3) i, per la qual cosa aquí interessa, ha donat lloc al fet que tampoc siguin excepcionals o “patològics” els supòsits en els quals l’efectiu increment de valor sigui d’import inferior -amb freqüència, fins i tot, notablement inferior- a l’increment calculat ex art. 107 TRLHL.
La realitat econòmica ha destruït la presumpció de revaloració anual dels terrenys urbans que va operar en la ment del legislador per a crear la norma objectiva de valoració ara qüestionada, desapareix amb ella la raonable aproximació o connexió que ha d’existir entre l’increment de valor efectiu i l’objectiu o estimatiu perquè raons de tècnica tributària justifiquin el sacrifici del principi de capacitat econòmica com a mesura o paràmetre del repartiment de la càrrega tributària en aquest impost. Amb el que la base imposable objectiva o estimativa deixa de quantificar increments de valor presumptes, mitjans o potencials.
En conseqüència, el manteniment de l’actual sistema objectiu i obligatori de determinació de la base imposable, per ser aliè a la realitat del mercat immobiliari i de la crisi econòmica i, per tant, al marge de la capacitat econòmica gravada per l’impost i demostrada pel contribuent, vulnera el principi de capacitat econòmica com a criteri d’imposició (art. 31.1 CE).
La quota a pagar en el cas ara jutjat és inferior a la plusvàlua realment obtinguda (com reconeix l’òrgan judicial en considerar excessiva una quota tributària que suposa aproximadament un 60% de l’increment del valor real), existeix una riquesa real que evidencia una capacitat econòmica i el tribut no esgota la riquesa imposable. L’acte de l’òrgan judicial a quo qüestiona ara la constitucionalitat de les normes de base imposable del IIVTNU en els supòsits on la quota tributària no és superior a la plusvàlua realment obtinguda però sí resulta, al seu judici, excessiva o exagerada i, com a tal, podria lesionar el principi de no (art. 31.1 CE), secundant-se per a això en la jurisprudència del TEDH que, si bé no és paràmetre de constitucionalitat, és eina hermenèutica ex art. 10.2 CE. Entén l’òrgan judicial que l’aplicació dels preceptes legals impugnats, en establir un sistema objectiu de càlcul de la base imposable del IIVTNU que no té en compte la capacitat econòmica del contribuent, pot suposar una “càrrega fiscal excessiva” o “exagerada” que infringeixi el principi constitucional de no confiscatorietat en els supòsits en els quals l’import de la quota tributària resultant, tot i que no supera la plusvàlua efectivament obtinguda amb la transmissió del terreny urbà, sí que representa una part molt significativa d’aquesta.
El Tribunal posa de manifest que ha de ser ara el legislador (i no aquest Tribunal) el que, en l’exercici de la seva llibertat de configuració normativa, dugui a terme les modificacions o adaptacions pertinents en el règim legal de l’impost per a adequar-lo a les exigències de l’art. 31.1 CE posades de manifest en tots els pronunciaments constitucionals sobre els preceptes legals ara anul·lats, atès que en data d’avui han transcorregut més de quatre anys des de la publicació de la STC 59/2017.
Quant als efectes d’aquesta sentència, concreta el Tribunal que Concreta a més que no poden ser revisades amb fonament en aquesta sentència, aquelles obligacions tributàries reportades per aquest impost, que a la data de dictar-se la mateixa hagin estat decidides definitivament mitjançant sentència amb força de cosa jutjada o mitjançant resolució administrativa ferma.
La sentència compta amb dos vots particulars, un del President, Juan José González Rivas, qui considera que el greu problema de la configuració de l’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana resideix en el tractament del sòl urbà a Espanya com una categoria única, sense atendre les seves singularitats, al municipi i a la zona en què es troba i és l’absoluta desatenció cap a aquestes singularitats, la qual cosa fa que el mètode legal, únic i imperatiu de delimitació de la base imposable no sigui raonable i, per tant, no estigui justificada constitucionalment la falta de connexió entre el fet imposable i la base imposable, infringint-se el principi de capacitat econòmica.
També emet un altre vot particular el magistrat Cándido Conde-Pumpido Tourón al qual s’adhereix la magistrada María Luisa Balaguer Carreró en el qual es proposa un sistema alternatiu al vigent d’estimació objectiva de la base imposable, perquè considera que hauria d’haver-se donat un termini al legislador per a regular el sistema alternatiu, d’aplicació retroactiva, (com si més de quatre anys no hagués estat suficient) que hagués permès demanar la devolució de l’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana en tots aquells casos en els quals la quantitat abonada no s’adeqüés a la plusvàlua del terreny efectivament obtinguda. Al no ser així, la nul·litat de la norma qüestionada provoca un buit normatiu innecessari i desequilibrat que beneficiarà als qui, fins i tot havent obtingut importants plusvàlues, no es veuran obligats a pagar l’impost. Tampoc es veuran afavorits els que van pagar l’impost sense presentar reclamació ni rectificació de cap autoliquidació.
