L’ anàlisi que realitza l’ Administració Tributària per a negar el dret a la deducció de l’IVA és preocupant, perquè sembla que és la que ha de modular quin tipus d’actius són aptes per a l’afecció a una activitat econòmica i dóna lloc a una limitació del dret a la deducció per sectors d’activitat.
És freqüent que en comprovacions realitzades per la Inspecció dels Tributs, o per la Dependència de Gestió de l’ Agència Tributària, es qüestioni si es pot deduir l’IVA relacionat amb l’adquisició i manteniment de vehicles denominats d’alta gamma, doncs, segons el parer de l’administració, aquests vehicles no queden afectes a l’activitat, sinó que estan destinats “a satisfer un gust o necessitat personal de l’adquirent,” entenent-se aquest com soci/administrador de la societat.
L’anàlisi que realitza l’Administració Tributària per a negar el dret a la deducció de l’IVA és el següent: vehicle d’alta gamma, per definició no és una eina de treball per a la societat i, vista l’activitat desenvolupada, en el cas analitzat, arrendament d’immobles, seria necessari que el contribuent justifiqués que utilitza el vehicle en l’exercici d’aquesta activitat, encara que sigui amb finalitats representatives o comercials, i, ateses aquestes tres premisses (vehicle d’alta gamma, tipus d’activitat i falta de prova de l’afecció pel contribuent), es conclou que procedeix l’exclusió total del dret a la deducció.
Vist el raonament de l’Administració, les conclusions són com menys preocupants, doncs, d’una banda, sembla que és l’Administració Tributària la que ha de modular quin tipus d’actius són aptes per a l’afecció a una activitat econòmica, la qual cosa suposa una intromissió en la gestió empresarial. En segon lloc, i no menys preocupant, dóna lloc a una limitació del dret a la deducció per sectors d’activitat, així, les activitats d’arrendament no tenen dret a deducció en cap percentatge, tret que el contribuent desenvolupi una activitat probatòria acreditativa de l’afecció.
I aquesta tasca hermenèutica desenvolupada per l’Administració xoca de ple amb la regulació de l’IVA, en concret amb l’article 95.3 de la Llei de l’IVA (LIVA), per la qual cosa mereix la qualificació d’interpretació contra legem, i, atès el principi de bona administració, no deuria ni plantejar-se. Efectivament, l’article 95.3 de de l’IVA (LIVA), en la seva regla 2a disposa que “quan es tracti de vehicles automòbils de turisme i els seus remolcs, ciclomotors i motocicletes, es presumeixen afectats al desenvolupament de l’activitat empresarial o professional en la proporció del 50 per 100.” Per tant, i probablement per simplificar i evitar controvèrsies, el legislador estableix una presumpció d’afectació, en aquest cas un 50 per 100, i si el contribuent considera que té dret a deduir un percentatge superior, pesa sobre ell la càrrega de provar aquesta major afectació o, per contra, si l’Administració considera que el grau d’afectació és inferior al previst en la presumpció, ha de provar aquest menor grau d’afectació.
Arribats a aquest punt, hem de preguntar-nos si el fet que el vehicle adquirit sigui d’alta gamma, sumat al tipus d’activitat de gestió d’actius desenvolupada pel contribuent, alteren la càrrega probatòria establerta en la citada presumpció. Dit d’una altra manera, si tractant-se d’un vehicle d’alta gamma que raonablement pot concloure’s que no és absolutament necessari per a l’activitat, o sent l’activitat d’arrendament d’immobles, en la qual sembla que no és absolutament necessari disposar d’un vehicle, pot presumir l’ Administració Tributària que el vehicle no està afecte. Aquest sembla ser el criteri seguit en determinades comprovacions tributàries, criteri que recentment ha estat corregit per la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, que, en sentència de 30 de desembre de 2020, en un supòsit que l’ Administració va qüestionar la deduïbilitat de l’IVA suportat en la compra d’un Rolls-Royce Ghost per una societat que es dedicava a l’arrendament de locals de negoci, va concloure que “per a excloure la presumpció prevista en l’article 95.3 regla 2a LIVA., no n’hi ha prou amb la mera referència a l’activitat del contribuent, en aquest cas arrendament d’immobles, d’una entitat notable, l’exclusió doncs no hi cap sense cap mena de prova, i la prova que és a càrrec de l’ Administració”.
En definitiva, i per a concloure, el tipus de vehicle que adquireix un contribuent és una decisió empresarial en la qual no ha d’immiscir-se l’Administració tributària. Qüestió diferent és que en exercici de les seves facultats pugui comprovar si el vehicle realment està o no afecte, però si vol destruir la presumpció de l’article 95.3.2a LIVA, ha de córrer amb la càrrega probatòria no sent suficient la mera referència a la *innecessarietat del vehicle donada l’activitat del contribuent.
