La Sala contenciosa administrativa de l’Audiència Nacional, en la recent Sentència de 4 de març de 2021, ha estimat el recurs interposat per un contribuent -sota la direcció lletrada de PwC Tax and Legal-, sobre la seva consideració com a resident fiscal a Espanya, per la permanència del seu cònjuge i el seu fills menors al nostre país, malgrat haver acreditat el seu trasllat i permanència a l’estranger.
L’Audiència Nacional conclou que, durant l’exercici 2011, el recurrent no va residir a Espanya. Una decisió que se situa en la mateixa línia de la Sentència dictada per la Sala Contenciós Administratiu del Tribunal Superior Justícia Madrid, de data 10 de gener de 2018.
En el cas d’actuacions, era qüestió acreditada que el demandant havia estat traslladat, a principis de juny, al Regne Unit, i que, per tant, havia estat fora d’Espanya durant més de 183 dies, resultant palès que no es complia el primer dels requisits exigits per l’article 9.1 de la Llei de l’IRPF per a ser considerat resident en territori espanyol.
Malgrat això, l’Administració pretenia atribuir a l’interessat la condició de resident en territori espanyol argumentant que, en l’exercici 2011, van residir habitualment a Espanya el seu cònjuge no separat legalment i els fills menors d’edat, que depenien d’aquell.
No obstant això, amb gran esforç probatori, els documents aportats al llarg del procediment van ser concloents perquè la Sala entengués que era evident que la demora en el posterior trasllat a Londres de l’esposa i fills del demandant estava justificada per raons d’estudis i per la cerca i instal·lació del seu nou domicili, i que es desplaçaven amb la intenció de residir en aquest país.
D’altra banda, en relació amb aquest desplaçament, cal precisar que el contribuent va obtenir el certificat de residència fiscal al Regne Unit, amb efectes des de l’1 de juny de 2011, expedit per les Autoritats Fiscals d’aquest país (HMRC Personal Tax International), i també va aportar la seva declaració de la renda al Regne Unit corresponent al període 6 d’abril de 2011 a 5 d’abril de 2012, per la qual cosa la Sala assenyala que això evidencia la seva residència fiscal en aquest país durant l’exercici 2011, apuntant, alhora, que la mateixa no té competència per a enjudiciar si tal declaració s’ajusta a la legislació tributària britànica, ja que això correspon en exclusiva als òrgans administratius i/o jurisdiccionals d’aquest Estat.
Precisament, en Sentència de data 27 de juliol de 2016, aquesta Sala ja havia reforçat la importància del certificat de residència fiscal, que vincula, inequívoca i directament, el certificat a la residència, per la qual cosa amb l’acreditació de la residència fiscal aportada hauria d’haver bastat per a demostrar que el contribuent no va ser resident fiscal a Espanya en l’exercici 2011, ja que va adquirir la residència fiscal al Regne Unit.
En aquest ordre de coses, la Sala, en la seva Sentència de 4 de març de 2021, també atorga validesa al fet que tant l’Administració Tributària estatal (en la comunicació en la qual es reconeixia el desplaçament) com l’autonòmica (sobre l’Impost sobre el Patrimoni) reconeguessin la condició del contribuent com no resident fiscal a Espanya durant l’exercici 2011.
La demanda també va insistir en relació amb la vinculació de l’Administració Tributària al principi d’unicitat en l’actuació administrativa, reiteradament reconegut per la jurisprudència del Tribunal Suprem, el qual implica la necessitat de defensar una sola veritat en la valoració tributària, sempre que els paràmetres essencials a considerar per a la qualificació tributària siguin els mateixos, existint o no connexió normativa, prohibint-se, així mateix, a l’Administració l’actuació de manera contradictòria en funció del tipus d’impost en qüestió.
Finalment, la Sala conclou que, com en l’exercici 2011 el recurrent va residir a Espanya menys de 183 dies i que no radicava a Espanya el nucli dels seus interessos econòmics, no tenia la seva residència habitual en territori espanyol, de manera que no estava obligat a tributar a Espanya per l’IRPF.
En definitiva, i a la llum de la citada Sentència, es confirma que cal valorar la residència fiscal del contribuent tenint en consideració que la presumpció que es conté en l’apartat b de l’article 9 de la Llei de l’Impost atén la possible justificació que pogués tenir un trasllat posterior de la família, per la qual cosa les seves conseqüències són molt rellevants.
