Les novetats tributàries generades en el marc de cap d’any són tantes que resulta costós el seu coneixement i la seva ordenació en perspectiva del sistema tributari perquè es tracta de legislació fiscal pura i dura, superposada a les estructures del que va ser el sistema tributari acabat a mitjans dels anys 90.
La principal font de novetats tributàries anuals sol ser la Llei de Pressupostos, que per imperatiu constitucional té una capacitat innovadora limitada, que delimiten les lleis substantives dels tributs i la seva pròpia finalitat d’ordenació de la despesa pública.
El conglomerat de normes tributàries incorporades a la Llei de Pressupostos afecta a la majoria dels tributs significatius, però li falta una cosa fonamental com és l’actualització de la tarifa de l’IRPF en termes d’inflació com correspondria a la conjuntura d’IPC que vam patir en 2022, pròxim al 10%. Amb la qual cosa s’habilita per l’any 2023 una imposició sobre la inflació de rendes, contrària a la consideració de la capacitat econòmica individual que ha de presidir aquest Impost. Però és aquesta una resistència tradicional dels Governs que ja no ens sorprèn malgrat el seu efecte injust.
Hi ha altres mesures d’actualització en la Llei de Pressupostos, però molt selectives: o per a rendes de baixa quantia (reducció per obtenció de rendiments del treball o d’activitats econòmiques, límit de l’obligació de declarar, despeses de difícil justificació en estimació directa simplificada però sense actualitzar l’import del límit, reducció del 10% del rendiment net calculat pel mètode d’estimació objectiva o l’ampliació de la deducció per maternitat) o contra les rendes altes, com és l’augment del tipus impositiu de les rendes que s’integren en la base imposable de l’estalvi, superiors a 200.000 euros. L’escala de gravamen, evidentment, tampoc és objecte d’actualització. Però com anirem veient, aquest conflicte perniciós forma part de la política tributària del present, en sintonia amb la dialèctica política del moment.
En la mateixa línia, en l’Impost de Societats s’arbitra un tipus de gravamen reduït del 23% per a petites entitats l’import net de les quals de la xifra de negocis del període impositiu immediat anterior sigui inferior a 1 milió d’euros.
L’IVA, que és objecte d’una revisió tècnica important en qüestions molt substantives, també es veu afectat amb les concessions tributàries, amb la reducció del tipus aplicable a compreses, tampons, preservatius i altres anticonceptius no medicinals. El que s’ha anomenat IVA rosa.
Interessa ressenyar tres mesures en l’IVA, de caràcter tècnic, que milloren l’aplicació de l’Impost per als contribuents en general, encara que no ens atrevim a dictaminar si es corresponen totes amb el marc d’autoritzacions a la Llei de pressupostos o amb l’exigència de neutralitat externa que té aquest tribut per la seva naturalesa comunitària. Es tracta, en primer lloc, de la modificació de la norma de l’art. 70.2 LIVA per a serveis d’empresa a empresa prestats a l’estranger, deixant-los fora de l’Impost, encara que s’utilitzin en territori espanyol; en segon lloc, en relació amb l’art.. 80 LIVA i en sintonia amb la jurisprudència del tribunal de Justícia europeu, es flexibilitzen els requisits i limitacions temporals per a recuperar quotes d’IVA corresponents a crèdits incobrables o concursals, i en tercer lloc, s’afinen els supòsits d’inversió del subjecte passiu donant entrada a nous supòsits (sector deixalles i desaprofitaments) i sortida a uns altres, amb dificultats pràctiques d’aplicació (arrendaments de béns immobles).
Al final, la classificació de les mesures tributàries de la Llei de Pressupostos resulta difícil, perquè va dels aspectes més tècnics (no sols actualització) al que pot qualificar-se d’intervenció econòmica, la qual cosa no deixa de ser funció qualitativa del sistema tributari, i fins i tot s’endinsen en alguns exercicis de dirigisme negatiu, encara que això sigui més visible en alguna altra norma de les aprovades que després ressenyem.
Perquè, què pensar de la reducció de percentatges de retenció sobre els rendiments del treball derivats de l’elaboració d’obres literàries, artístiques o científiques i, en general, de la propietat intel·lectual, o de la introducció al segon intent d’un règim fiscal especial per a les Illes Balears, o de les nombroses concessions als contribuents en estimació objectiva?.
Ja fa molts anys que el mestre NEUMARK va formular en PRINCIPIS DE LA IMPOSICIÓ (1970, traducció IEF, 1974) la seva repulsa al dirigisme fiscal i la seva delimitació respecte a l’intervencionisme fiscal, com a Principi d’evitar les mesures tributàries dirigistes per la seva incompatibilitat amb l’ordre econòmic i els seus efectes en general censurables per raons econòmiques, socials, de justícia, etc. La formulació del principi no és complexa: “…la política fiscal ha d’abstenir-se d’aquelles intervencions en l’economia de mercat que de manera asistemàticament fragmentària afavoreixin o perjudiquin grans o petits sectors parcials de la vida econòmica en la seva evolució i/o en la seva estructura formal (incloses les formes jurídiques).” És a dir, “el <dirigisme tributari> es caracteritza pel fet que les mesures a ell imputades tendeixen a afavorir o perjudicar relativament, mitjançant un gravamen fiscal diferenciador…a grups econòmics aïllats (pressupostos privats, empreses, figures empresarials, etc.), a determinats sectors de la producció, a algunes categories del consum, a les estructures creadores o aplicatives del capital, etc., sigui per raons purament econòmiques o per raons meta-econòmiques (específicament polítiques, militars, socials, etc.)”. Les mesures tributàries dirigistes no sorgeixen, per tant, de la burocràcia directiva ni dels experts, acadèmics o independents, sinó que solen ser resultat de la lluita política pel poder.
Com explica NEUMARK, l’intervencionisme fiscal : “… pretén actuar mitjançant la seva influència sobre les magnituds econòmiques globals… inspirat en els objectius generals de la política econòmica i de la política social”.
Doncs bé, de tot això hi ha, identificable en major o menor mesura, en les nostres normes tributàries de cap d’any, però no hi ha dubte que la Llei 38/2022, de 27 de desembre, quedarà com a exemple destacat de disposició fiscal dirigista difícil de trobar en un Estat modern. No es va ajustar al procediment ordinari d’elaboració dels projectes legislatius i és fruit de la iniciativa política exclusiva de dos grups parlamentaris que, si bé lligats al govern, cal presumir autònoms en el seu comportament parlamentari, per la nostra creença en el paper representatiu del legislatiu.
La Llei 38/2022, incorpora, en primer lloc, dos gravàmens selectius sobre algunes empreses dels sectors energètics i del sector financer, a les quals es considera afavorides per beneficis extraordinaris excessius. A més, crea un Impost sobre Grans Fortunes per a persones físiques amb patrimonis de quantia superior a 3.000.000 milions d’euros, amb l’objectiu, addicional al recaptatori, de corregir la política tributària d’algunes comunitats autònomes quant a l’Impost sobre el Patrimoni cedit. Es limita, també, la compensació de pèrdues en 2023 als grups consolidats fiscalment. Millores per a la Zona Especial Canària i les inversions en produccions cinematogràfiques i sèries audiovisuals completen el ram de mesures dirigistes d’aquesta Llei, perfectament reconduïble al model descrit per NEUMARK, la qual cosa pot ser un element més del debat constitucional ja iniciat entorn de la seva pròpia gènesi i a la legitimitat de les principals mesures que incorpora.
Anotem, en canvi, com altres dues importants disposicions de rang legal del cap d’any, amb connotacions fiscals, que intervenen en camps sensibles de l’economia com el desenvolupament de les empreses emergents i els preus: es tracta, respectivament, de la Llei 28/2022, de 21 de desembre i del Reial decret llei 20/2022, de 27 de desembre.
En la primera s’estableix un règim fiscal especial de les empreses emergents i els seus treballadors, així com per als gestors de fons de capital de risc relacionats amb l’emprenedoria i la innovació. També es millora el règim fiscal dels impatriats, desplaçats, els nòmades digitals, etc… en un intent per atreure talent i professionals qualificats a l’escenari econòmic espanyol, encara que ja sabem que les decisions individuals en aquesta matèria són fruit d’un conjunt de factors no sempre fiscals.
El segon prorroga les mesures fiscals en l’àmbit de l’energia, aprovades arran del començament de la guerra d’Ucraïna respecte a l’IVA, l’Impost Especial sobre l’Electricitat i l’Impost sobre el Valor de la Producció de l’Energia Elèctrica i, a més, rebaixa, de manera temporal en principi, l’IVA de determinats productes d’alimentació molt influents en l’evolució de l’IPC. Les mesures fiscals específiques destinades a fer costat a les empreses i ciutadans afectats per l’erupció del volcà de l’Illa de La Palma s’expliquen per si mateixes, igual que la pròrroga de les reduccions de l’IVA aplicables a productes relacionats amb les contingències de la COVID 19.
Estem doncs davant una petita enciclopèdia de canvis fiscals, uns esperables i altres imprevistos, uns pacífics i altres litigiosos, que requeriran esforços importants d’aplicació i compliment per a l’Administració i per als contribuents i, també, anàlisis doctrinals i judicials sobre la seva naturalesa, per a entendre per on va el sistema tributari després de tres anys d’extraordinàries i urgents necessitats.
